Persones desinhibides?
Ningú no dubta ja de la importància de la creativitat a les organitzacions. Sense persones i equips amb idees ben treballades, es fa molt més difícil innovar. I, si no s’innova, el futur de l’empresa pot quedar congelat.
Tot i això, sabem que hi ha un munt de persones que no es consideren creatives, l’activitat diària de les quals consisteix en la repetició d’una sèrie de feines preestablertes amb poc marge de llibertat per a canviar-les. Encara plana sobre la majoria d’organitzacions allò de “a vostè no li pago per a ser creatiu”. Sembla que, sovint, la creativitat és un espai reservat a uns pocs privilegiats.
D’altra banda, escoltem de tant en tant històries d’empreses en les que, d’alguna manera, s’aconsegueix que l’esperit creatiu arribi a molta més gent. I que, a més, es transformi en projectes ambiciosos d’innovació. Quin és el secret?
Com deia Steve Jobs, la innovació no depèn dels diners sinó de les persones. Els neurocientífics han descobert que el fet de ser més o menys creatiu depèn del grau en què “apaguem” o “silenciem” el nostre cervell cognitiu. En efecte, pensar d’una forma massa seqüencial o estructurada impedeix que d’altres estructures cerebrals intervinguin en el procés de generació d’idees.
Hi ha persones massa “deliberades”, que exerceixen un control absolut sobre els seus processos de pensament i deixen poc marge a la imaginació o a les associacions remotes. En canvi, hi ha individus “espontanis” que connecten millor amb la xarxa de dades inconscients del cervell i això els permet ser més originals i imprevisibles. Aquests darrers tenen menys filtres al seu cervell que separen allò que és “correcte” del que no ho és. Creativament, doncs, són persones desinhibides (desinhibició cognitiva). Per exemple, si volem innovar unes ulleres, els deliberats es concentraran en la seva forma i aparença i miraran, seqüencialment, d’introduir-hi canvis. Els espontanis, en canvi, deixaran que la seva ment navegui lliurament per altres realitats i, de sobte, establiran comparacions involuntàries entre unes ulleres i, potser, un dinosaure. Els dos camins són interessants, però el millor de tot és saber combinar-los, passant de l’estil deliberat a l’espontani en un tres i no res.
La majoria de les persones a les organitzacions són més deliberades que no espontànies. I això, entre altres coses, explica que no se sentin massa creatives. Però l’espontaneïtat es pot reaprendre. Com?
– Reaprenent a ser més visuals i imaginatius. Per exemple, fent cada dia exercicis de “Què passaria si…?” Què passaria si no hi hagués jerarquia a les empreses? I si en comptes de tenir peus tinguéssim rodes?
– Agafar l’hàbit de pensar passejant. A la Universitat de Stanford han fet públics uns estudis que diuen que passejar mentre pensem estimula la creativitat.
– Anant més sovint a llocs de gran bellesa natural i buscar inspiració. La creativitat funciona més encara si ens envoltem de colors blaus i verdosos.
– Reaprenent a fer connexions remotes entre conceptes. Què tenen en comú un pallasso, un lloro i un escuradents? Com passem del concepte “serp” al de “dòmino” a través de tres paraules connectores?
– Practicant de forma regular la meditació o mindfulness.
– Buscant usos alternatius a coses quotidianes. Per a què més podria servir una post de planxar? I les boletes del menjar per a gats?
– Refiant-nos una mica més de la nostra intuïció, escoltant el nostre món interior i aprenent dels nostres somnis i somnis lúcids…
A qualsevol responsable de persones d’una empresa li hauria d’interessar tenir equips de gent capaços d’alternar els estats deliberats amb els espontanis. Això no garanteix res però permet tenir gent més diversa, amb menys por a la diferència, més capaç de jugar amb idees estrambòtiques i convertir-les en innovacions i un llarg etcètera.
Ens hi posem?
