La moda de la filosofia

Diuen que gràcies a la sèrie de TV3 Merlí, hi ha més joves que es matriculen als estudis de filosofia. I molts que ens n’alegrem. D’entre tot plegat, la filosofia és la matèria més bella, més suggeridora i més relacionada amb allò que de veritat ens importa: la vida i la felicitat.
Sense pensar filosòficament no és possible comprendre alguna de les raons per les quals necessitem ser creatius, renovar-nos i innovar. Cal comprendre, per exemple, que els humans necessitem dubtar sistemàticament i que la filosofia ens ensenya a fer-ho, plantejant-nos en tot moment com tot hauria pogut ser d’una altra manera.
Recordo que, quan tenia dinou o vint anys, em passava les nits llegint Michel Foucault. M’encantava la seva manera peculiar –creativa– d’entendre la història de fenòmens com la follia, la clínica, les presons o la sexualitat. Crec que un dels llibres més fascinants que he llegit mai és el seu Vigilar i castigar, sobre els orígens de la presó, la vigilància, els exàmens, la disciplina i el control… No sé què pensaria avui Foucault sobre el gegantí panòptic que les xarxes socials i en general internet exerceixen sobre les nostres vides, controlant gairebé a l’instant tots els nostres moviments.
Vaig aprendre amb Foucault que la idea de progrés s’ha d’agafar amb pinces. Que darrere de l’humanisme hi pot haver un sofisticat mecanisme de saber-poder que crea la realitat que ens toca viure a cada instant. I que, com deia més amunt, cal reflexionar sobre per què les coses són com són i com podien haver estat d’una altra manera completament diferent.

L’ordre i el desordre
Vaig passar-ho molt bé amb els pensadors catalans: Rubert de Ventós, Trias o Ramoneda. Em van fer donar voltes a coses com l’ordre i el desordre, el sinistre que s’amaga darrere el que és bell, el sentit íntim que nia en cadascú de nosaltres i que ens fa ser únics i creatius.
De jove, jo volia ser filòsof. I ara mateix, no tan jove, crec que ho he aconseguit. Penso críticament sobre tot allò que m’envolta. Procuro veure allò que no és fàcil de percebre. Em plantejo sovint qui soc i què faig. Me’n ric de mi mateix quan tinc ocasió. I, en les nits d’estels, embadalit, em pregunto el perquè de tot plegat.
La creativitat i la innovació no poden ser només tècniques empresarials buides d’ànima. Han de ser el motor de les nostres vides. Cal que dubtem. Cal que pensem diferent. Cal que desafiem el poder. Cal que intentem veure de quina manera tot podria ser diferent. Les organitzacions amb gent que sap filosofar estan molt més a prop de la innovació que les que només tenen gent que toca de peus a terra. Per innovar cal somiar, volar i pensar amb profunditat.
Per què no incorporem el saber filosòfic als programes de formació de les empreses? Els clàssics grecs, la filosofia medieval, el pensament oriental, Descartes, Kant, Nietzsche…?
A veure si substituïm la maleïda eficàcia empresarial, sovint tan poc eficaç, per organitzacions plenes de vida i de sentit per a tothom. Té gràcia que una simple sèrie de televisió pugui transformar la realitat millor que moltes altres coses… Aprofitem-ho. Adéu, llei Wert.