Adéu, Cuco

Dissabte passat va morir el meu gat. Bé, no era exactament meu, sinó dels veïns, la Gaby i el Javier. Estava amb nosaltres els caps de setmana, quan anàvem a Cruïlles, al Baix Empordà. El Cuco era un gat magnífic. No ho dèiem nosaltres només; també les persones que venien a casa i no eren precisament massa entusiastes dels gats. “Aquest gat no és un gat!” –deien-. “És intel·ligent, afectuós, bonic, juganer…”
Efectivament, el Cuco no era un gat normal. Cantava quan entrava a casa (no exagero, miolava de diferents formes i amb diferents tons, com si cantés). S’interessava vivament pel menjar però venia a casa també perquè se sentia estimat i valorat, no com la majoria de gats que no volen saber massa coses dels seus amos. Parava atenció quan el cridàvem, com si fos un gosset. No sabia el que era esgarrapar i era més dolç que la mel. “Com un gat de peluix”, deia sempre la Lucía (la meva dona).
Fins i tot persones al·lèrgiques als gats toleraven que dormís amb elles, de simpàtic i agradable que era. Gairebé ningú no quedava indiferent davant la seva presencia. “Quin gat més bonic”, deien.
He passat llargues estones de la meva vida en companyia del Cuco. A l’hivern, a l’estiu… Pujava d’un salt a la meva falda i a vegades fèiem una becaina junts. La seva presencia em relaxava d’una manera molt especial. Crec que m’ajudava a veure les coses amb més calma. En la seva presència tot semblava més fàcil i assequible. La peculiar visió de la vida del Cuco, en efecte, m’ha ajudat a ser més perspicaç, més observador. Si voleu, més creatiu. Crec fermament que la creativitat necessita de moments de calma, de reflexió, d’assossec, allò que en els meus llibres he anomenat “pensar Zen”…
Adéu, gat dels gats. Et trobem ja a faltar. Has viscut com un rei o com un àngel i te n’has anat amb discreció. Enyorem ja els teus càntics, els teus ullassos verds, les teves potetes de seda. Amb tu hem après que les diferències entre persones i animals no existeixen. Que l’eternitat t’aculli, amic Cuco.